dissabte, 29 de desembre del 2007

Un gos molt especial!!!!














Quan jo era petitet vaig tindre una gosseta. Era un pastor alemany. Li vaig ficar com a nom Tona, ho vaig mirar a un llibre que hem va donar el dependent de la botiga on vaig comprar-la. Era un llibre de com s'havia de cuidar un gos gran. Nosaltres, com que vivíem en un pis, li vam tinguer de deixar uns quants dies a Carmeta, perquè ens la cuides fins que anéssim al barri a viure. Quan vam anar a la casa del barri, li vam agafar i ens la vam establir a casa.
El mateix dia, li vam anar a comprar tot tipus de coses per al seu higiene ( menjar, un menjador, un bevedor, un conjunt per pentinar-la...) i també tot tipus de joguines ( una piloteta de goma, un os i un pelutxe de goma).
També li vam comprar coses necessàries per ella: un collar amb una corretja i una caseta ben gran perquè ella també ho era. El meu germà com que era molt petit, sempre jugava amb l'aigua de la Tona, però quan ella venia i es ficava de peu, el meu germà feia un crit i cridava al meu pare.
Ella sempre s'escapava de casa perquè es d'una raça de fer competicions. Fins i tot un dia va fer caure a un senyor que anava amb moto. Per això la teníem sempre lligada. Un dia, una amiga del meu pare, la va veure i ens va dir si li podíem donar per a que li defenses la masia però amb la condició de que la podríem anar a veure-la quan vulguesim. Ella la va anar a adiestrar-la per que li pogués vigilar-li la casa com deu mane. L'home que l'adiestrave que també adiestrava els gossos policies. Li va dir a aquella dona si volia que sigues de la policia i ella com que no era d'ella va trucar el meu pare i el meu pare va dir que si tenia que salvar vides que ell estava d'acord però jo no l'aprovava gaire i a mes a mes no em vaig poguer despedir. A la guerra d'Irac ella va estar i va guanyar una medalla perquè va salvar moltes vides de gent que havien quedat soterrats.
Jo de vegades em pregunto: On deu estar ara? se'n deu recordar de mi?
Bueno així es com es ella però jo sempre la dure dins del meu cor i men recordaré del nom Tona...

4 comentaris:

Anònim ha dit...

hola Enric!
molt bonic aquest escrit sobre la Tona. La veritat és que m'has fet emocionar molt amb la seva història. Les circumstàncies de la vida ens van fer donar-la, però em reconforta saber que la Tona ha salvat i esta salvant la vida a moltes persones.
Una abraçada Enric i segueix escrivint coses que m'agrada llegir-te.

Anònim ha dit...

És molt xulo aquest escrit. Jo l'estimava molt a la Tona encara que era molt petit. Recordo que pujava a cavall!!!

eva_yam ha dit...

holes enric!! felicitats per aquest article!! està molt ben explicat!!

qui no se'n recorda de la Tona!! era maquíssima i molt carinyosa!!

També molts cops m'he preguntat on estarà però sempre penso que està bé i naturalment s'ha d'enrecordar de tots ntres. ja que els gossets mai obliden els seus amos!! encara que passin els anys!!

Un petonàssssssssss ben gran

Maria José ha dit...

Hola Enric!
Jo també me'n recordo de la Tona, era una gossa molt guai i crec que sempre se'n recordarà de tu com tu d'ella, estigui on estigui sempre tindrà el record de quan era petita i jugàveu amb ella. Pensa que els gossos són molt intel·ligents.
Una abraçada!