diumenge, 25 d’octubre del 2009

AVUI CANVI D'HORA!!


Ei!
Recordeu que avui es fara el canvi d'hora. Es te que atrassar una hora al teu rellotge. Ho sigui, que a a les 9:45, seran les 8:45.

dissabte, 24 d’octubre del 2009

FIRA DE MORA LA NOVA 2009

Qui ho havia de dir?
Ja ha passat un any desde que va ser la fira de mora la nova. Si haguessa de contar tots els meus moments en aquella fira. Sobretot en les atracions. de nenes i als tiros (quan i estava enganxat). Son ja 11 anys que i vaig en aquesta fira (ja se que en tinc 12 però va haver un any que no i vaig poguer anar perque estava malalt) 11 anys en el que he disfrutat de totes les atraccions, 11 anys cirdant a mun pare, a ma mare o a tots dos junst per anar a comprar alguna cosa o per pujar a una atraccio juntament amb el meu germà. Però avui ha sigut diferent. Avui ja no ha sigut com aquells dies en els que anava amb la mama o el papa a comprarme la tipica pulsera, ha pujar a les atraccions ni tampoc he fet la broma de que em comprin el diamant, tot i que a casa l'he feta per si colave. Aquest any dic que ha sigut diferent perque a part de estar amb mun pare, he anat sol, amb els meus amics/ges. Sí, és te que dir, mu pare s'ha quedat sol amb mun germà que aquet m'ha mirat amb una cara com dient <<>>. Però tot i això m'ho he passat molt bé. Al començamet una mica preocupat perque m'anava quedant sol però despres quan he vist als de la meva edat ja no ho estava. Hi havia molta gent i estava tot més o menys al meteix lloc de tots els anys. Avui ha sigut un dai bastant complert pel que fa la fira.
Aquet text és del bloc de mun pare però com que a mi m'ha agradat molt dons us el deixo aqui.

Los niños estaban solos.

Una mujer, viuda, con dos niños, un bebe y Pancho de 6 años.
Esta tuvo que salir una mañana temprano y los dejo al cuidado de Marina, una chica joven de dieciocho años que de vez en cuando contrataba por poco dinero. Marina habia quedado con su novio, y en cuanto este llego a recogerla, Marina comprobo que los niños dormian, cerró la puerta de la habitación con llave para asegurarse de que no se escaparan o corrieran el riesgo de salir de la habitación y caerse por las escaleras, y descolgó el telefono antes de marchar.

Al tiempo, no se sabe por que motivo, si por un cortocircuito o que, las cortinar comenzaron a arder, y el fuego rapidamente alcanzó la escalera de madera que conducía a los dormitorios. La tos del bebe causada por el humo desperto a Pancho, que saltó de la cama y forcejeó con la puerta para poder salir, pero no pudo. Este grito a Marina, pero nadie contestaba, fue a marcar el numero de su mama en el telefono que tenia en su cuarto, pero no habia linea. Pancho sabia que tenia que sacar de alli a su hermano, intento abrir la ventana que daba a la cornisa, pero no podia quitar el seguro con su pequeñas manos, y aunque pudiera, aún debía soltar la malla de alambre que una vez su padre colocó como protección....

Cuando los bomberos terminaron de apagar el incendio, el tema de conversación de todos era el mismo:
"¿Cómo pudo ese niño tan pequeño romper el cristal y luego la malla con el perchero?""¿Cómo pudo cargar al bebe en la mochila?"
"¿Cómo pudo caminar por la cornisa con semejante peso y bajar por el arbol?"
"¿Cómo pudo salvar su vida y la de su hermano?"
El viejo jefe de bomberos, les dio la respuesta:
-Panchito estaba solo... No tenía a nadie que le dijera que no iba a poder.
Bé, l'Arnau aquests dies com que veia que anava escrivint al meu bloc m'anava dient:

I si jo m'hen tornessa a fer un?

Fins avui que quan estava escrivint un article, m'ha vingut i m'ha dit:

Sí, al final m'hen faig un.

Dons sí, avui s'ha unit un nou blocaire. El seu bloc és www.elblocarnau.blogspot.com . Aqui us el deixo enllaçat.

Arnau espero que ens fagis molts escrits i aixì poder passar el temps aborrit...

dimarts, 20 d’octubre del 2009

AVUI VIA VERDA!!

Hola bloc!



Avui tots els nois i noies de la meva edat, ens n'hem anat a la Via verda amb bicicireta. A les noum menys quart ens hem reunit tots al davant de l'institut. Tot seguit, hem agafat l'autocar i em fet cami cap a Horta de Sant Joan on allí ens esperaven totes les bicicletes, cascs i ens em lligat les nostres llanternes a les bicicletes. Després hem fet camí fins a arribar a la estacio d'Horta de Sant Joan, on allí em esmorçat. Aquet punt seria el nostre principi de la Via verda. Hem anat peladejant per uns camins esfaltats, per tunels i fins i tot per pons. El paisatge era molt bonic, fins i tot hi havia un petit tros de via per que savesim com era. Quan em arrbat a la foncalda, em parat i hem dinat. Deprés ens han deixat un rato per a passejar per allì i voltar. Fins hi tot hi ha agut gent que s'ha banyat al riu. Jo no m'hi he banyat ja que el costipat amb l'aigua freda no concorda i per estar pitjor... He preferit no banyar-me. Quan s'ha acabat el nostre ratet de descans, hem tornat a agafar les nostres bicicletes i hem seguit el nostre recorregut per la Via verda. Una anecdota que es podria dir de la foncalda és que per poguer entrar o sortir, tenies que passar per un cami on hi havia aigua. I com que nosaltres no voliem mullarnos per la fred anavem tots mullats per a frenear en mig del toll d'aigua. Fins i tot hi ha agut gent que hi ha caigut! Tot i això, hem seguit el cami (una mica morts de frets però ho hem fet). El paisatge era molt bonic ja que es veia el riu i les cascades que hi ha a la foncalda. Hem anat tirant fins arribar a la porta de Xerta. Allí alguns han berenat ja que al paper no hi deia que berenaríem pel camí. Després ja faltava poc per a arribar a el lloc on ens esperava l'autocar i una furgoneta on hem deixat els bicicletes. Allí ens han donat temps per anar al WC a fer les nostres nececitats. Després ja em tornat cap a Flix.

A mi m'ha agradat molt tot. Es una sortida que la recomano però a mi m'agradaria tornarla a fer a l'estiu. Aqui us deixo una frase que no se perque però m'ha agradat molt.

Una via que mai es va acabar...

dimarts, 13 d’octubre del 2009

LLETRA-DIR-LI AL SOL

Si pogués fer que un instant
S'adormís entre els meus braçosI robar l'eternitat...
Si pogués fer que les ombres
Descobrissin la mentida
Tu series la veritat...

Però l'esfera gira recondant-nos que tot és fugaç
Que la vida se'ns escapa com la sorra entre les mans
He buscat entre les brases i dins del gel en les mirades
T'he descrit en rius de tinta i ara em sobre les paraules

Per dir-li al sol que s'amagui rere el mar
I no torni a brillar si no ets amb mi
Res té sentit, si tu ja no ets aquí

Si pogués donar-li al vent el poder de la paraula
No parava de bufar...
Si l'últim gram de lógica entengués l'incomprensible
I et parlaria un huracà
Transportant imatges d'aquell temps sense paraules
Retornant com una onadaVeuràs tota una vida dins d'una mirada

Per dir-li al sol que s'amagui rere el mar
I no torni a brillar si no ets amb mi
Res té sentit, si tu ja no ets aquí
Tornaria a dir-li al sol que s'amagui rere el marI
no torni a brillar si no ets amb mi
Res té sentit, si tu ja no ets aquí
Si tu ja no ets aquí...
Bueno avui segon dia que puc fer una actualitcació. Que si, que feia casi un any que no tocaba el blog i es que ben bé casi ni m'he n'enrecordava que en tenia! Si no es perque tenia un acces deirecte no torno a actualitzar mai més. Bueno en aquests dies han passat moltes coses. Entre una d'elles és que hem conençat l'institut. Ja us contare! Despres tenim equip de handbool. I per acabar, no m'han tret els ferros... Però bueno, un altre dia sera! I que res, que aquestos dies hi ha molts deures. Sol de pensari ja em fa malt el cap. I que res més per avui:D Fins un altre dia!

Enric

dimarts, 29 de setembre del 2009

Be, ara ja feia molt temps que no em ficava un ratet aquí davant l'ordenador a ficar una nova entrada al blog, però, avui com que ja he acabat tots els deures i tot, he pensat de fer-n'hi una. Potser aquesta entrada sera la ultima de totes, però si aquesta ho és, en fare una altra de despedida. Aquets dies em pareix que anire ficant noves entrades i tot això per anar explicant-vos coses. Però ara... Ja em torna a tocar a ficar la feina!

Enric